info
Esperem que us agradi la nostra nova publicació digital.

Píndoles escrites

Una causa imbatible, la pau

Hi ha figures que es fan més grans quan falten que quan les tenim a la vora. L’Alfons Banda –per la seva humilitat, bonhomia i fermesa combinades– ben segur que ja comença a ser-ne una d’aquestes.
Hi ha persones que deixen petjada al seu pas i que després, en recordar el seu somriure, són senzillament immortals. L’Alfons n’és una.

Hi ha persones el record de les quals va associat a alguna idea que ens inspira i ens fa més humans. A ell l’associarem sempre al convenciment que l’opinió pública és l’eina més poderosa per canviar les coses i transformar la societat. Que tots els canvis històrics són lents, però inexorables si hi ha una massa crítica de gent informada, activa i disposada a treballar-hi.

Avui, en un canvi d’època que paradoxalment proclama que les coses són com són i no hi ha una altra manera de fer-les, l’Alfons Banda va fer seva la causa de la pau, de la desmilitzarització, de la resolució pacífica dels conflictes, i va saber embarcar molta gent en aquesta aventura, des que un dia de 1981 escoltà el pensador i activista irlandès Sean Mc. Bride (cofundador d’Aministia Internacional) proclamar una idea semblant que li ressonà molt endins.

Probablement el mèrit més destacable de la seva militància pacifista ha estat saber compaginar la producció de pensament, la humilitat de compartir-ne la paternitat i la persistència en la seva lluita. La màxima del moviment social del 15-M, “anem lents perquè anem lluny”, s’aplica perfectament a la seva trajectòria: la idea de la creació d’un institut català d’investigació per la pau, la consideració que l’educació per la pau és molt més que un afegit al currículum escolar, l’orientació de la Fundació per la Pau (avui FundiPau) cap a una organització de campanyes i de creació d’opinió, la participació activa en les mobilitzacions contra la guerra sense buscar-ne protagonisme…, són algunes de les idees pensades per l’Alfons Banda en aquest laboratori d’idees que ha estat el seu entorn, algunes de les quals han estat avançadores d’un futur real.

El món que tenim és també –deia fa un temps– producte d’imaginaris anteriors, i per això és tan important evitar el debilitament i l’intent de demolició d’un imaginari col·lectiu que inclou la possibilitat de construir una societat veritablement humana, justa i fraternal mitjançant el diàleg i la cooperació. Aquest debilitament s’acompanya d’un imaginari que incorpora acríticament una antropologia centrada en la construcció d’una personalitat cultivada i sensible però marcadament individualista. El pas següent –escrivia– serà anar considerant el bé general com una conseqüència del bé particular.
D’aquesta deriva en deia “una gran conxorxa de necis”, en la qual moltes persones, la majoria, hi participem sovint amb inconsciència més o menys culpable. Per trencar-la no es tracta de ser somiatruites, sinó de buscar un coneixement pràctic de la realitat i un compromís actiu amb la seva transformació. Molta gent d’això en dirà “bonisme” i ho titllarà d’ingenu. Nosaltres, uns quants, cada cop més gent arreu del món, en diem transformació possible.

L’estiu de 2013, en el seu blog, feia seves les frases d’un professor nord-americà, reconegut internacionalment com una autoritat en el terreny de la resolució de conflictes, John Paul Lederach, que escriu que “la possibilitat de superar la violència es forja a través de la capacitat de generar, mobilitzar i construir la imaginació moral. Una capacitat que inclou la d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i l’esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials”. Segueix dient que “cal imaginar respostes i iniciatives que, arrelades al món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer el que encara no existeix”.
També aquesta darrera frase defineix molt bé el pensament de l’Alfons. La realitat és imprescindible, sí, però només com a punt de partida per imaginar nous reptes, noves fites que orientin eficaçment la nostra acció.

L’Alfons Banda ha tingut també una altra faceta, la d’educador, que ha deixat empremta en els seus escrits pedagògics, com a professor de Secundària i com a director de dues escoles de referència a la ciutat de Barcelona. Dels seus pensaments, plens de seny, innovadors i ben raonats, se’n podria fer un altre article.

Per poder-vos apropar més la seva figura, acabo amb alguns aspectes de la seva personalitat: lluitador tenaç per la resolució pacífica dels conflictes, intransigent amb les injustícies, dolç en les seves relacions personals, entranyable amb els seus amics, desobedient davant les lleis que perjudiquen els més febles, era difícil de contradir perquè no hi ha res que impedeixi tant fer allò que penses com la pressió honesta d’un amic capaç de convèncer-te.

Persona de consens, líder carismàtic no sempre molt visible, persona plena d’humor i de fina ironia, ens resta l’exemple d’algú que ha tingut i mantingut conviccions profundes.


Xavier Masllorens

President de FundiPau

 
ALT1
Persona de consens, líder carismàtic no sempre molt visible, persona plena d’humor i de fina ironia, ens resta l’exemple d’algú que ha tingut i mantingut conviccions profundes.